Ara fa un any, just, res feia preveure a Badalona que acabaria passant a principis del mes de març. L’única anormalitat que va viure la ciutat va ser el tancament de cop, i amb pocs dies de diferència, dels establiments regentats per ciutadans d’origen xinès. Gairebé tots tancaven i penjaven un cartell de “Marxem de vacances”. Alhora, aquests ciutadans compraven part de les mascaretes que les farmàcies de la ciutat tenien en estoc. El 21 de febrer, s’alertava que una noia italiana, que vivia a Barcelona, havia donat positiu per coronavirus i quedava ingressada a l’Hospital Clínic de Barcelona. Les autoritats feien crida a la calma, i en cap cas, tot i que arribaven notícies preocupants des d’Itàlia, ens asseguraven que aquí estava tot controlat. Durant el vespre del 6 de març, i de manera urgent, Salut feia una roda de premsa urgent on informava que una dona de 87 anys, veïna d’Alella, era la primera víctima mortal per coronavirus a Catalunya. La mort s’havia produït aquell divendres a l’Hospital Germans Trias i Pujol. Segons va explicar el responsable de Salut Pública de Catalunya, Joan Guix, la pacient presentava una “patologia prèvia” i “no havia viatjat a cap de les zones de risc”. Aquest cas va començar a aixecar diverses alarmes. Aquell 6 de març, Salut ja havia detectat 9 casos positius per coronavirus. L’huracà encara havia d’arribar a casa nostra. Set dies després, el govern espanyol declarava l’estat d’alarma. Les escoles s’havien tancat abans i de cop part de la població s’havia d’estar a casa, era el 13 de març. Un any després la pandèmia ho ha canviat tot, de fet ens ha fet canviar a tots. Els hospitals van col·lapsar-se ràpidament, tot i que els professionals ho van, i encara ho estan donant tot l’esforç per combatre aquesta malaltia. En aquest temps no hem d’oblidar les persones que han perdut la feina, que estan en Ertes o negocis, com els d’oci, que fa un any no aixequen la persiana.
Un any sense poder-nos abraçar…
La pandèmia ha destruït rutines de vida i de sentiments i ha obligat a mantenir distàncies, sense petons ni abraçades, i ha envaït la societat de solitud i dolor per les persones mortes, la majoria d’elles grans. En aquest darrer any, la vida quotidiana a Badalona també ha canviat. No hem pogut celebrar per primera vegada en molts anys la Setmana Santa, la festa dels llibres i les roses de Sant Jordi, que es va ajornar en un format més reduït i sense les acostumades masses de ciutadans als carrers al 23 de juliol, ni tan sols les Festes de Maig, amb el Dimoni cremant la nit del 10 de maig a la platja de Badalona. Per molts, aquest any ha estat un any perdut. La falta de relació social amb familiars, amics i veïns per la por al contagi, la decepció amb els gestors polítics, més preocupats en ocasions pel seu partidisme que pel ben comú, i l’esgotament mental de viure sense poder viatjar, sense poder socialitzar en els bars són sentiments que es repeteixen. Al costat del dolor, l’atur i tot el que comporta no tenir feina són altres símptomes que deixa en herència un any de pandèmia.
