Va, tirem de tòpic. Estem a punt de començar aquell temps en què, voltant pel país, voltant pel món, ens trobarem una cara coneguda, -perquè ens sonarà de Badalona-, i la saludarem efusivament com si fos un amic d’aquells de tota la vida. M’hi jugaria un pèsol a que a tots ens ha passat alguna cosa semblant i que la trobada s’ha convertit en una anècdota que recordem passats els anys.
Aquest estiu ens tornarà a passar. Probablement no sabrem ni el nom d’aquella cara, amb sort la situarem aproximadament en un entorn de la ciutat, -un bar, un barri, un club, un negoci…-, però això tant li farà, només pel fet de tenir-la mentalment etiquetada com un dels nostres, (o una de les nostres, naturalment), ja n’hi haurà prou.
Per aquest sol fet s’activarà una complicitat que complirà amb una fórmula quasi matemàtica: com major sigui la distància entre el lloc on es produeix la casual trobada i la nostra ciutat, més gran serà aquesta complicitat, més profunda l’emoció i més gravat ens quedarà l’impacte. Si ens trobem una cara coneguda a Martorell, posem per cas, l’impacte serà de grau 1 i la salutació potser no passarà d’una mirada i un cop de cap. En canvi si ens trobem la mateixa cara coneguda en un carrer de Rawalpindi, estarem en un grau 10 i llavors ens hi abraçarem, ens explicarem la vida i ves que no anem a sopar per allà i tot i acabem comparant les pakores o el curry del lloc triat amb el del nostre Tariq…
Aquest fenòmen curiós deu tenir un fonament quasi científic. Un sociòleg ens en podria dir alguna cosa, potser. A mi em porta,només, a fer-me una pregunta: si en moments puntuals som capaços de posar la nostra badalonitat per sobre de caràcters, de creences, de projectes vitals i de circumstàncies vàries i, a més, gaudim fent-ho, per què aquest esquema no el podem activar amb més freqüència i en el nostre dia a dia a la ciutat?
M’ho pregunto i em vénen al cap dues o tres respostes possibles. La més factible deu ser, però, aquella que diu que en temps de vacances ens relaxem, baixem la guàrdia permanent que tenim muntada tot l’any en el front laboral, familiar, polític, veïnal… i circulem tranquils i amb les alarmes desactivades. I que això propicia una naturalitat que durant la resta de l’any escasseja. Si aquesta resposta fos certa, fixeu-vos :voldria dir que la badalonitat compartida hi és sempre però que la deixem, voluntàriament o no, aparcada. I que quan l’activem, quan la posem per davant de tot, el diàleg flueix, la proximitat creix i les coincidències afloren.
La conclusió està cantada. I no, no és que ens anem abraçant tots pel carrer quan ara ens creuem per Badalona, emocionats de veure’ns. Es tracta, simplement, que situem la nostra badalonitat, -que té molts colors, moltes cares i moltes expressions-, en el lloc que es mereix en el nostre dia a dia. Les coincidències ens aplanaran camins.
