Hi va haver un temps —i no fa pas tant— en què la revetlla de Sant Joan a Badalona era sinònim de carrer, foc i germanor. A cada cantonada, una foguera. A cada barri, infants recollint fustes i mobles vells dies abans. I al vespre del 23 de juny, la màgia s’encenia, literalment, al bell mig del carrer.
La celebració de Sant Joan a la ciutat té orígens antics, que es remunten al segle XV, quan la nit més curta de l’any es carregava de simbolisme: es recollien herbes remeieres, s’encenien fogueres davant de les masies i s’espantaven els mals esperits amb flames i sortilegis. Una nit de protecció i renovació, de ritu i comunitat.
Durant dècades, les fogueres van ser el centre de la festa. A cada barri, la canalla feia pinya per trobar troncs i mobles. Es cuinava al carrer, es treien taules i cadires, i la coca i el cava passaven de mà en mà entre veïns. Era un orgull veïnal, un acte col·lectiu de convivència que anava més enllà del foc.
❌ Un canvi progressiu
Però fa uns 20 anys tot això va començar a apagar-se. Les noves normatives de seguretat, sumades a canvis socials i urbanístics, han fet que les fogueres desapareguin gairebé del tot dels carrers. Avui, només se’n conserven algunes, molt controlades i organitzades per entitats, amb permisos i condicions estrictes.
El protagonisme s’ha traslladat a la platja, especialment pels costums aportats per noves comunitats. Encara hi ha foc, petards i música, però el sentit comunitari ha canviat. La ciutat viu Sant Joan, sí, però ja no com abans.
📸 Imatges d’un temps encès
El folklorista Amadeu Carbó, al pròleg del llibre La nit de Sant Joan a Barcelona, recorda que aquesta és una de les festes més arrelades del país i que la seva força ritual “es fa difícil d’equiparar amb cap altra”.
Avui, el record d’aquelles revetlles continua viu en la memòria de molts badalonins i badalonines. Des del web del Museu de Badalona es pot consultar un àlbum amb imatges d’aquells anys: nens encenent fogueres, famílies sopant al carrer, i mobles vells cremant entre rialles.
Una memòria que crema a poc a poc, però que mai no s’apaga del tot. Perquè el foc de Sant Joan pot haver canviat de lloc, però el seu caliu encara viu als racons de la ciutat.































