Al 1940 passaven aquestes coses (Per Oscar Constantí Bosch, escriptor)

Autor

Categories

Compartir

Aquests dies a La Seca – Espai Brossa, Mont Plans presenta “Sembla que rigui”. Un monòleg que hem escrit a quatre mans i que a través de paraules de mort, explica vivències, records i amors, del segle passat explicades en primera persona per Júlia Català i Verdaguer, una dona que és en realitat, moltes dones que van ser, estar i estimar. I explica una tarda a Badalona. Aquesta és la seva història real. Júlia Domínguez Noguera (Badalona 1916 – Sant Quirze del Vallès 2001 ) tenia dinou anys quan es va enamorar del Josep Custó, un milicià republicà d’uns 30 anys. Es van enamorar i es van casar pel civil a Badalona durant la Guerra Civil. Van anar a viure al carrer de Sant Josep. El Josep era allò que avui anomenem emprenedor. Tan aviat fabricava perfums, buscant-ne les essències, com dibuixava o feia qualsevol feina els ajudés a tirar del carro. I feia feliç a la Júlia en tot allò que podia, com quan li va regalar una màquina de cosir de segona mà que va poder comprar en un regateig amb un matrimoni veí. Una tarda del 1940 passejant pel Carrer del Mar, uns homes van detenir el Josep. La Júlia el va acompanyar a comissaria. Al cap de moltes hores la van fer fora de males maneres comunicant-li que el seu marit havia sigut detingut i enviat a Laietana.
 
Un judici, que com tants en aquells moments va ser una farsa manipulada, on se’l va acusar falsament d’haver matat sacerdots. El van qualificar de “peligrosísimo” i el van condemnar a mort. El van portar a la presó model. Cada dia, el Josep des de presó, enviava una carta a la seva Júlia. Lletres de consol i de tendresa a les quals ella s’hi apropava per poder respirar. Ella també en va escriure moltes, però en el seu cas, a qualsevol persona o institució que pogués aturar la salvatjada que acabaria passant. Un dia la carta va arribar inacabada i el remitent deia “de un conducido”, que és com anomenaven aquells que havien assassinat al Camp de la Bóta. Júlia assegurava haver sentit els trets des de Badalona, qui sap… La Júlia va anar a la Model on li van confirmar l’horror i després al cementiri de Montjuic on ja no va poder trobar ni donar sepultura al seu Josep que jeia dins alguna de les moltes caixes de mala qualitat i brutes de sang on l’enterrador del cementiri hi pintava una creu amb quitrà, abans de inhumar els cossos en una fossa comú .Júlia encara es va haver de sentir pels carrer de Badalona: “t’haurien d’haver afusellat com a ell!” Va emmalaltir. Tifus. Va sobreviure.I per què va passar tot això? Per la màquina de cosir. Com que el Josep havia aconseguit la màquina de cosir per fer- la feliç en un regateig amb aquell matrimoni de Badalona, aquell matrimoni de Badalona el va denunciar i el van matar. Al 1940, passaven aquestes coses. Per una màquina de cosir. Júlia va haver d’aprendre a viure una altra vida amb el Vicens Constantí Cariteu (Badalona 1921- Sabadell 2002) amb qui es va casar a l’Església de Santa Maria el 4 de març del 1945, a les 6 del matí. La núvia vestia de negre. El Vicenç i la Júlia van ser els meus avis. Els avis els coneixem massa tard i els desconeixem massa d’hora.

 

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

La revista

Segueix-nos

25,310FansAgradda
11,589SeguidorsSeguir
17,030SeguidorsSeguir

Autor

Compartir